Article escrit per Irene Compte, ponent del Women 360º Congress i Deputy Director aUrbiotica, en col·laboració amb Ester Torrella i Mercè Cano.
Segurament tots coneixem una dita popular que afirma que ningú neix ensenyat, que tot ho hem d’aprendre. Però que hi ha de veritat en tot aquest allau d’informació que absorbim com esponges durant l’etapa de l’educació i que va construint i consolidant el gruix de les nostres creences, opinions, desitjos o prejudicis més enraigats? Tenen aquests continguts alguna cosa a veure amb la nostra veritable essència, amb allò que ens impulsa des de dins a expressar i a assolir amb naturalitat la perfecció del que realment som? Ens comportaríem, pensaríem ens relacionaríem igual si haguéssim nascut en alguna altra cultura, família o moment històric? Què hi ha de genuí i verdader en nosaltres i què de imposat?
La societat occidental en la que vivim immersos ens educa en el tenir i no en el ser. Traça una frontera inexistent que separa el cap del cor i ens empadrona impunement en el territori de la ment quan no tenim recursos per decidir per nosaltres mateixos. Així és com creixem orfes, desequilibrats i vulnerables, presoners inconscients dins la tanca d’uns continguts mentals que hom pot educar i manipular a voluntat. En nom del progrés i del benestar, aprenem que el que valem està condicionat al que assolim, sigui en el sentit que sigui: diners, reconeixement, autoritat, poder, cultura… La comparació, la competència, el repte, l’esforç a qualsevol preu i sovint la desesperació per pujar al podi dels guanyadors, determina la forma amb la que acabem relacionant-nos, amb nosaltres mateixos i amb els demés. I aquesta competència imposada, que per desconeixement acabem acceptant com a normal, esdevé un gran parany que fa de nosaltres rivals en comptes de companys, que ens separa en comptes d’unir-nos.
Occident produeix d’aquesta manera egos inflats a l’engròs, orfes de veritable amor, incapaços de veure més enllà de les parets de la seva pròpia vanitat, perquè és precisament en la saviesa, la bellesa i la força del cor, on rau la llibertat de ser, on s’expressa la Llei universal que ens construeix i ens condueix de forma natural cap a la plena expressió del nostre genuí potencial. Ignorar i fins i tot menysprear les virtuts del cor, ens manté esclavitzats al capritxós e interessat desig “d’un altre” al qui entreguem gustosos la responsabilitat del nostre propi destí a canvi de seguir vivint còmodament instal·lats en una dolça ignorància i una estèril sequera ideològica.
Tanmateix, després de segles i segles d’esforçar-nos per transitar per aquests mars de misèria humana que mai ens han conduit a cap bon port, continuem sense canviar de rumb. Mentre no despertem i no unim intencions per sortir d’aquesta tanca, no hi haurà lloc per la llibertat, pels nous pensaments, per la creativitat. Tot seguirà sent més del mateix, diferents vestits per un únic maniquí.
Per constatar aquestes afirmacions, només cal que siguem sincers, ens aturem uns instants i observem que, en general, no som feliços, no vivim en pau, ens sentim buits, estranys, frustrats, enfadats, neguitosos i plens de por, projectem la mirada cap al futur programant una situació ideal en la que podrem a la fi descansar sense preocupacions, i ens passa la vida pel davant sense poder aconseguir-la. I això, quan la veritable essència de l’home és la plena felicitat. Vivim actualment convençuts que ens calen instruccions, mètodes i programes per aprendre allò que és inherent a nosaltres però que malauradament hem oblidat: ser pares, fer amics o trobar parella, per exemple. No som autosuficients, no estem segurs de gairebé res i reivindiquem el dret a rebre el que no sabem, no podem o no volem anar a buscar per nosaltres mateixos.
Què ens pot fer despertar? Cóm podem donar un cop de timó i virar definitivament en direcció al nostre veritable origen, aturar la inèrcia de la decadència i deixar de dispersar-nos i fins i tot d’atomitzar-nos?
El coneixement tradicional sobre la naturalesa essencial de l’home, que malgrat tot encara viu en nosaltres tot i que sepultat sota tones i tones de veus discordants, ens ofereix la seva llum incondicional per transitar per aquest camí de reconciliació.
La forma del nostre cos ve determinada genèticament i està íntima i indissolublement relacionada amb una tendència temperamental i alhora amb unes capacitats i habilitats (uns dons) que aniran definint el que serà la nostra particular funció en el si de la societat. I amb aquest bagatge i no amb un altre iniciem, quan naixem, el viatge per les diferents etapes que la vida ens va plantejant. Viure d’acord amb aquest genuí potencial permet recuperar la concòrdia, és el que ens manté en pau, harmonia i equilibri amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn.
Un punt de partida ha nascut amb la voluntat sincera de ser transmissor d’aquests continguts tradicionals, immutables al pas del temps, que romanen inscrits en el llibre de saviesa que és la naturalesa, conformant i donant ordre i orientació a la humanitat.
Un punt de partida no és, doncs, una forma més de teràpia, ni un mètode que ningú hagi pensat o dissenyat amb la promesa de “curar”, d’adquirir llibertat, poder o felicitat. Pretén recuperar la capacitat d’observar, d’observar-nos i d’aprendre del que observem mentre ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn (família, parella, amics, companys de feina, autoritats, etcètera). Així és com podrem anar progressivament estriant entre el que és i no és genuí en nosaltres entre el que creiem ser i el que som en realitat i així és com coneixerem i entendrem els conflictes i les tensions a les que aquestes disjuntives ens sotmeten.
La condició, tanmateix, és que sense jutjar el que anem descobrint, sense esforços per anar més de pressa o ser més efectius ni expectatives d’aconseguir realitzar cap repte d’ambició personal. Volem fer-ho per que si, pel gust de fer-ho, per les ganes de descobrir la veritat, sigui quina sigui.
Essent fidels al model d’observació de la naturalesa diríem que, Un punt de partida proposa recuperar el coneixement de quina és la terra en la que millor creixerà la llavor de la nostra individualitat, com preparar-la, abonar-la, regar-la amb afecte, paciència, confiança i dedicació i convidar-vos a descobrir el plaer d’esdevenir espectadors privilegiats de com tot aquell potencial misteriosament ocult en la petita llavor va adquirint dia a dia la seva forma, funció i identitat definitives.
Irene Compte, licenciada en Geografia
Postgrado en liderazgo y gobiernos corporativos
Deputy Director at Urbiotica