«El cinema i la cultura en general no pot dependre del color de qui governi»
Entrevista a Judith Colell, directora de cinema
Hi ha una raó que ens ha portat fins la directora de cinema Judith Colell i és el seu compromís d’incrementar el percentatge de dones al sector audiovisual. Fa temps que diversos moviments assenyalen la desigualtat al món de la cultura. A Catalunya per exemple, l’Observatori Cultural de Gènere que lidera Ma Àngels Cabré, està fent una tasca importantíssima, tant en la visibilitat d’autores de diverses disciplines, com en l’estudi, anàlisi i denúncia de les desigualtats a la cultura. El cinema és un dels espais on més evidències trobem, tant en la producció com en la direcció de films. A Hollywood també s’han aixecat les alarmes, cada cop són més les actrius i directores que es queixem de la desigualtat imperant. Sembla que encara és arriscat contractar dones per a grans produccions, segons el que diuen noms referents com Jodei Foster
Justament, Judith Colell va ser una de les impulsores de Cima, Asociación de mujeres cineastas de España, un projecte en el qual també estan compromeses directores com Icíar Bollaín, Chus Gutiérrez, Inés París o Isabel Coixet. Cima està formada per més de 300 dones, professionals de medis audiovisuals i cinema, persegueix l’objectiu de fomentar una major presència de les dones en aquests àmbits.
Però què sabem del recorregut professional i artístic de Judith Colell?
És directora, guionista i productora de cinema catalana i exerceix com a professora associada a la Universitat Ramon Llull i Pompeu Fabra on imparteix classes de guió i comunicació. Va destacar la seva etapa com a vicepresidenta de l’Academia de Cine.
El recorregut professional de Judith ha estat molt intens. Va llicenciar-se en Història de l’Art i posteriorment, la Universitat de Nova York va atorgar-li el Certificate in Film. L’any 1996 el seu curtmetratge Escrito en la piel va estar nominat al Premi Goya en la seva categoria. El 2010 va codirigir amb Jordi Cadena la pel·lícula Elisa K, basada en la novel·la Elisa Kiseljak de Lolita Bosch, i que va obtenir el Premi del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. El 2004 va fer la seva incursió en el món del teatre, dirigint l’obra Amor matern, un text d’August Strindberg que va ser interpretat al Brossa Espai Escènic per Imma Colomer, Marina Gatell, Maria Ribera i Mercè Managuerra.
Conversem amb ella en aquesta Entrevista sobre aspectes rellevants de la cultura, el cinema i la creació artística de les dones.
-Per què va triar ser directora de cinema?
La meva ha estat una tria totalment vocacional. Ja des de molt petita em fascinava el mon del cinema i la possibilitat d’explicar histories i moure pensaments a través de la pantalla.
Al principi no sabia que existia la figura del director i volia ser actriu. Quan vaig créixer i vaig descobrir la figura del que estava darrera la càmera em vaig decidir.
-Què li atreu d’una història a l’hora de portar-la al cinema?
Que m’emocioni i que expliqui alguna cosa que mogui la consciencia. Es a dir, que ens faci pensar, reflexionar. Sóc tot el contrari dels que diuen que van al cinema a no pensar.
-Una directora també té (com deia Virginia Woolf) dues vides, la que està rodant en una pel•lícula i l’altra …?
Doncs en certa manera Sí. Jo crec que s’exorcitzen molts fantasmes a través de les nostres històries i que acabem parlant de coses que ens toquen d’alguna manera.
Un història m’inspira quan m’emociona, quan explica alguna cosa que mogui la consciencia…
-La majoria dels protagonistes de les seves pel•lícules són dones Per què?
Suposo que perquè sóc una dona, però mai m’ho he parat a pensar. Es cert que el punt de vista és sempre el meu, o sigui, el d’una dona i si tinc una parella protagonista sempre primarà la mirada de la dona.
-Quin és el repte més difícil que s’ha trobat al cinema, en la professió i com ho va superar?
El repte més difícil a la nostra professió és sempre la continuïtat en la feina. Es impossible provar de trobar una manera de narrar pròpia amb les dificultats que tenim per rodar i el temps que passa entre pel·lícula i pel·lícula.
Ho superes fent coses properes al cinema i que t’aporten molt. A mi per exemple, donar classe de cinema a la Universitat (sóc professora de comunicació audiovisual a Blanquerna) és una tasca que m’aporta molt. El contacte amb els alumnes amb els quals, molts cops hi acabo treballant, és molt enriquidor.
-Quina és la seva opinió sobre la situació del cinema en general a Europa i específica a Catalunya? Assenya-li 2 Virtuts i/o aspectes positius i 2 mancances i com les resoldria vostè?
Sempre ens trobem en una situació de crisi, donat la dificultat econòmica i la dificultat de lluitar contra el “monstre” que són les grans produccions americanes amb tota l’artilleria de màrqueting que tenen al darrere.
Virtuts? Crec que a Europa és fa un dels millors cinemes que podem veure avui en dia, sense cap dubte, més lliure i innovador (no vull dir amb això que no hi hagi casos d’ independents americans molt interessants, per no parlar del cinema asiàtic i llatinoamericà que és esplèndid)
Mancances en el nostre país bàsicament la no existència d’una política d’Estat pel que fa al cinema. El cinema i la cultura en general no pot dependre del color de qui governi. Això els francesos ho tenen molt clar i per això tenen el cinema més potent del continent.
Si es resolgués això i la pirateria, tota la resta es resoldria sol.
-Què és el que s’ensenya als futurs directors/es ?
Als nous cineastes se’ls ensenya la técnica, evidentment, però també se’ls dóna un bagatge cultural i artístic perquè puguin buscar la seva pròpia narrativa o estil.
-Qui creu que consumeix més cinema els homes o les dones? Sap si hi ha alguna estadística sobre gèneres/pel•lícules que són més populars i vistes?
Ho desconec. No crec que hi hagi cap estadística sobre això.
Encara hi ha molt masclisme en el cinema.
-Les noves heroïnes femenines del cinema actual reprodueixen estereotips? Són el producte de la realitat i l’evolució social o un producte que ens volen vendre com un nou cànon ?
Sempre és reprodueixen estereotips. D’això sí que hi ha molts estudis i molt bons. Encara hi ha molt masclisme en el cinema.
-És interessant posar el focus en les diferències d’un cinema dirigit per homes o dones…Vull dir, podria aportar alguna dada? O més aviat caldria parlar d’escoles, d’estils i maneres de fer cine sense l’apriorisme del gènere?
Jo sóc de l’opinió de que no hi ha una diferència per gènere. Diu l’escriptora Isabel Clara Simó “que les dones som individus no una espècie”. Hi estic totalment d’acord. Hi ha directores per tots els gèneres i voler-nos incloure dins d’un gènere “femení” em sembla una altra forma de estereotips i de masclisme.
-El seu missatge final adreçat a les dones en general
Una frase que em van dir ahir i que crec que val tant per dones com per homes : “Si no pots allargar la teva vida, eixampla-la”.
I podria afegir que la millor manera d’eixamplar-la és a través de la cultura: l’art, la literatura, la dansa, el teatre i com no… el cinema.
Per saber més sobre Judith Colell:
Twitter personal: @ColellJudith
Entrevista a Va de cine
Les seves obres a IMDb
Ens ha semblat interessant incorporar aquest missatge de Judith Colell, compromesa també amb l’acció per l’aigua, en una col·laboració amb «We are water foundation»